Qui ets?

L’Angie reposa dins les pàgines d’un guió teatral, és la protagonista del drama que empaperarà de cartells la ciutat amb un mig rostre vessant una sola llàgrima. No és ella ni l’actriu que representa el seu paper sinó una model de carn i óssos qui posa per la publicitat de l’obra. Són tres quarts de dues del matí i algú ha oblidat el guió al pati de butaques després d’un assaig intens. L’Angie, invisible encara, decideix sortir a fer seu l’escenari per primera vegada a la història. La seva consciència crida dins seu com un martellet que s’aturi, que un personatge està fet sols per la fantasia, no per la vida real.

Ella es manté ferma al·legant que sovint la realitat supera la ficció. Es repeteix a ella mateixa que probablement el món no notarà la presència d’un personatge confós entre tanta peculiaritat. Així doncs, satisfeta de la fermesa de la seva voluntat, surt del seguit de fulls que l’han empresonat fins al moment. S’aixeca de la butaca on reposava i poc a poc passa la seva mirada per tot l’espai que sol representar-la. Què fals és tot, pensa. Graó rera graó, puja a l’escenari i camina com una trapezista amb por a caure de la corda que la sosté, la mirada altiva i les cames temoroses però segures. Seu al sofà central i intenta pensar en l’objectiu de la seva fugida. -Vull buscar algú que em conegui?, desitjo una ànima real que plori i rigui per mi i no per ella?, anhelo saber qui sóc?.

L’Angie parla en veu alta perquè ningú li ha ensenyat a silenciar els pensaments profunds ni a pensar que parlar amb un mateix és cosa de bojos i tantes i tantes coses que aprenem subliminalment els humans. L’eco de les seves paraules li portà la resposta. L’Angie, un personatge inventat per algun escriptor de moda, volia trobar algú que sent o no sent actriu sàpigues representar-la com calia, sentint-la i estimant-la, farta de tanta falsedat, de tanta tonteria sentimentalista i tanta supèrbia intentant copiar la seva vida.

Havien passat pel seu nom desenes d’actrius que sols sabien fer caure llàgrimes per les seves misèries, noies que creien que el problema eren la resta, que volien guanyar aplaudiments i s’oblidaven de fer bé l’Angie. De manera que va sortir al carrer a buscar allò que li faltava. Dies i dies va passar la noia de paper passejant per la ciutat, preguntant a la gent si podies escoltar-la i viure-la, sovint la prenien per boja, algú altre s’aprofita de la seva innocència per agafar-li els peus i anclar-los-hi a terra amb obsessions terrenals. I algú, potser cansat de la seva pròpia vida decidí seguir-la i tatuar a l’ànima part de l’angoixa que oprimia el pit de l’Angie. Finalment, tots la deixaven sola i més perduda encara dins els seus pensaments.

Ja feia mesos que l’Angie vagava per avingudes, places i parcs quan de sobte just davant seu troba una petita llum, aparentment enganyosa però útil al cap i a la fi. Un nen d’uns cinc anys jugava amb la seva germana que ni tan sols caminava de menuda que era. El nen provava d’explicar un conte a la petita que escoltava atenta:

- I quan la princesa tornà al palau es dirigí al gran mirall que presidia l’habitació i li preguntà: mirallet, on trobaré la sort? I cobrint d’una llum violeta la cambra, el mirall reflectí camins d’arena i aigua salada, senders d’un verd tan intens que cremava als ulls i deserts de polsim ataronjat on les petjades es transformaven en besades dolces. D’aquesta manera, la princesa conegué el significat del valor i la gosadia i decidí marxar a conèixer tot allò que els seus ulls encara no havien vist ni els seus llavis tastat.

Embadalida, l’Angie decidí que el que li calia era un bon mirall i recorregué totes les botigues del barri antic de la ciutat buscant alguna peça d’antiquari que hagués estat en palaus reials. Quan trobà el més proper a això i també a la presa de pèl més gran, se l’endugué al teatre. Preparà un seguit d’espelmes envoltant el marc daurat i afegí de música de fons el soroll del mar enregistrat en un disc de vinil. L’Angie es situà davant del mirall i lentament comença a despullar-se mentre els seus ulls verds resseguien les línies del seu cos. Llavors, sols pell i batecs, formà part del seu reflex pur i neutre. Amb la punta dels dits dibuixà imaginaries rectes al seu alter ego simulant la creació d’un nou jo. Els segons corrien per la resta de món i el reflex del mirall xiuxiuejà algunes paraules inintel·ligibles abans de pronunciar un breu monòleg:

- Ets qui vols ser, qui t’han fet viure, qui t’han fet estimar. Ets i sols vols creure que algú cobrirà de realitat cada metre quadrat del teu món. Però t’equivoques al pensar que tot corre enllà de les teves venes perquè ets tu qui canviarà el teu propi destí. I tu et preguntes qui ets? Sols mira en tu, on ets i on vols ser i et trobaràs. Els altres son com tu, una part més de la realitat, on cadascú fa el seu paper.

L’Angie es girà gairebé automàticament i agafant les sabates de taló que la separaven del terra fa uns instants trencà el mirall amb tanta força que sols quedà el marc daurat com a prova que allí, el calidoscopi de la vida havia estat violeta, com la cambra de la princesa. Amb el ritme de les onades del vinil, baixà els graons de l’escenari. Tancà els ulls i respirà fons. Un peu rera l’altre tota la seva nuesa quedà comprimida en folis enquadernats a l’antiga i l’Angie passà a ser de nou un personatge ara trobat dins la immensitat del seu petit món que trobà la sort en les paraules d’algú que era sols ella mateixa.

Pasarel·la Gaudí versus Fòrum social mediterrani

Senyors i senyores, benvinguts al segle XXI. Quan semblava impossible la convivència entre dos règims polítics antagònics, assistim mediàticament a l'asseguda de representants de la Falange i del republicanisme en un mateix banc en un acte públic. I quan semblava que seria impossible ajuntar solidaritat i rebuig ens trobem amb la manifestació contra l' homosexualitat i la caravana del carlinhos brown a la mateixa ciutat el mateix dia. Sorprenent. Però atenció, a Barcelona no ens voliem quedar enrera en l'evolució intempestiva del món i hem decidit ajuntar la pasarel·la Gaudí núvies, amb la fauna i flora de la moda i la riquesa del país, amb el Fòrum social mediterrani amb els màxims representants de la reivindicació contra el capitalisme en un mateix carrer.

Doncs sí, desde el passat dimecres i fins el divendres van coincidir a banda i banda de l'avinguda de la reina Maria Cristina a la plaça Espanya l'edició d'enguany de la passarel·la Gaudí núvies i el Fòrum social del mediterrani. De manera que estant al bell mig de la Fira de montjuïc podies veure pancartes clamant contra el capitalisme i desenes de periodistes vestits de gala esperant l'arribada de Victorio&Luccino.

La passarel·la ha seguit el seu curs habitual de models i representants de la èlit del món de la moda. L'edició d'aquest any ha presentat models qualificats de sencills que que poden valdre milions de les antigues pessetes. Les models més primes del que el públic televisiu està acostumat a veure, lluïen amb cara de fer-ho per obligació, vestits que venuts o donats servirien per molt més que per ser portats una vegada a la vida.

El Fòrum ha tingut set fronts temàtics: La democràcia, els drets humans i la ciutadania, el militarisme i la pau, el desenvolupament, las migracions, les diversitats culturals, la sostenibilitat i la dona i el mediterrani. L'esdeveniment ha estat acompanyat de concerts de grups popularment desconeguts però reconeguts en l'àmbit de la lluita social.Pancartes, reivindicacions i reclams s'han fet ressó en el Fòrum social.

El contrast pot haver estat casual o potser no i és simplement una manera de reflectir la realitat.

No cal sortir d'un país per trobar les fronteres

Fa uns dies el govern del Marroc va negar l'entrada al seu país a un grup de parlamentaris catalans i representants de l'Associació catalana d'amics del poble saharaui. Matisso: va negar la petjada en terra saharaui. La delegació catalana no va poder baixar de l'avió. Les raons: cal un permís del govern de Zapatero i no són permesses les iniciatives independentistes.

Després de llargues i intenses reclamacions des de les portes d'emergència, no van presentar-se ni membres del consulat espanyol al Marroc ni membres de la UNESCO. Intent de motí dalt l'avió i viatge de tornada.

Ara un dels parlamentaris que no va participar en l'expedició recrimina els que ho van fer, des de la tribuna del PSC. Per la seva part els representants del PP, CiU, ERC i IU-ICV que van aterrar a l' El Aaiún afirmen que tenien cita amb el govern del Marroc. El ministre d'afers exteriors, Moratinos assegura que en breu membres del congrés i del Senat podran arribar al Sáhara i que tot es basa en una relació cordial entre els dos governs. La polèmica està servida.

Però recordem que la raó principal del viatge era posar un granet de sorra a la millora de la situació del Sáhara Occidental, on families senceres resten dividides des de fa més de 30 anys.

Negacions, fronteres, permissos...Sembla ser que la llibertat també té fronteres.

Pots sentir la intensitat?

Són les dotze de la nit. Els carrers segueixen esbatanats per les obres. Els fanals il·luminen els pocs que encara gosen seguir desperts. La lluna sembla que hagi caigut, temorosa del cel que la pressiona. Cotxes sedats a la vorera esquerra, arbres asfixiats a la dreta. La ciutat segueix bategant. Les campanes encara repiquen mitjanit.

Parles, escoltem, viatgem a la primavera del 47, a Budapest. Tot són ombres que obren pas a les teves evocacions. Nits de passió en una pensió del barri antic. Plors al despertar amb la soledat. I de fons Chopin repetint melodies del passat. Passen anys, tres, potser en són nou. Ella acompanya el seu fill a deixar flors sobre una tomba estimada. -Vols un caramel, mare?Sé que és insignificant, però la seva dolçor és la que et vull donar enmig de tanta amargor. Paraules que ressonen dels teus llavis que ja no veiem, que sentim en boca d'un nen de l'est. Ella rep una carta adornada amb una simfonia del passat.Llàgrimes anhelant tornar-hi, notes que reviu el cor, vida que es detura en un instant ja perdut. Una bella història dins d'una caixeta amb la partitura, la lliga de la passió i una postal de Budapest al 1947.

Calles i jo penso que ara ploraria. Somrius i totes restem embadalides amb les teves paraules i encara tinc temps d'imaginar-me l'artista que ha ideat aquest món de poesia que ara ens ha evadit de la realitat. Detalls, paraules, somnis, ficcions...I jo penso que ara ploraria.

Venjança o compromís amb la veritat?

Abans d'ahir va sortir a la llum la identitat del fins ara anomenat "garganta profunda". Es diu Mark Felt i es un ex-agent del FBI. Sembla ser que quan Nixon va nomenar un desconegut pel càrrec de president del FBI, Mark Felt va decidí explicar a un periodista del The Washington post una sèria d'escàndols que van tombar a Nixon. Un d'aquests escàndols fou el cas watergate.

A partir d'aquell moment la carrera del periodista Woodward va agafar volada i es va convertir en un periodista de prestigi gràcies a les revelacions, sempre des de l'anonimat públic, de Mark Felt. Woodward i Felt van arribar a un acord per no revel·lar el vertader origen de la font fins després de la mort de Mark Felt. Sorprenentment, les coses no han anat així.

Fa quatre anys, "garganta profunda" va patir una aturada cardíaca que va impulsar-lo a replantejar-se explicar o no la veritat. No volia ser recordat com un traidor. I inicialment va limitar-se a explicar-ho a la familia i als amics. Tots van proposar-li traslladar la revelació a l'opinió pública, principalment per raons econòmiques.

A partir d'aquí s'inicià un procés de despatxos d'editorials i de revistes per tal de vendre l'exclusiva. Ningú va voler arriscar-se a engegar un "boom" fals. Mentrestant Woodward patia pel seu prestigi.

Finalment, la familia de Mark Felt accedí a publicar la noticia al Vanity Fair sense veure ni un dòlar pensant que els plourien ofertes d'editorials per omplir llibres amb la història.The Washington post va confirmar la noticia.

Tres dècades després de les revelacions de "garganta profunda" Felt decideix obrir l'aixeta, potser per diners o potser per l'honor de veure amb els peus a la terra les reaccions dels americans i de mig món. Per la seva part el periodista del post, Woodward, va repetint als mitjans que realment Mark Felt fou una peça més de les seves investigacions i que realment el mèrit va ser seu. Realment els diners poden cambiar la direcció dels fets.

Han passat trenta anys i de nou, s'obre el debat als Estats Units: Mark Felt va ser un heroi o un traidor?I jo plantejo: "Garganta profunda" va existir per venjança o per compromís amb la veritat?

Sang freda en venes bategants

Hi ha vides plenes de segons enllagrimats, d' espais de pells eriçades i rostres bategants. Hi ha moltes ànimes encongides amb caricies, records, pel·lícules, cançons, vides. La meva en algun moment també ho ha estat. I quina no? Però arriba un moment on inconscientment tot sembla aturar-se i on abans hi hauria emoció ara hi ha serenor, el que popularment es diu sang freda. A l'entorn alguna ment que sentint les paraules abstractes, enllaunades de qui ja no les pot dir intenta cercar dins seu aquells records plorosos de dies eterns que semblen cambiar el gir del món i engega batecs que criden: torna!. A la mateixa escena miralls reflectint mirades, mirades cercant uns ulls sorprenentment secs per tots i comprensiblement serens per la mirada. Sang freda, pensen. Però la fredor és tan subjectiva que la sang és massa física per refredar-la amb l'ànima. Hi ha moments on aquesta sang freda-maleïda expressió- cobreix d'un tel invisible el rostre per aportar una imatge hieràtica i aparentar neutralitat. El cor però també s'hi torna de neutral.En breus instants, on tothom cau i tothom observa el més mínim canvi d'expressivitat en aquella mirada, aquesta somriu lleugerament per a ella mateixa, cap endins, creient-se forta. Hi ha moments que són d'impàs, de pausa, de calma i qualsevol sotragada en trencaria el ritme. Per tant les gotes de nostàlgia no tenen cap pressa a sortir, avui no ho volen fer. I encara hi ha qui li'n diu sang freda. Pot haver-hi una sang freda dins de venes bategants?

Paraula: espina i pètal

Ens cobrim de paraules que ens arrosseguen la rialla i ens porten fins i tot al rubor de qui se sap finestra oberta. A vegades però, les paraules es tornen destralades i fan brollar sang de racons de l'ànima. El món del mot és tan complet que pot actuar com a defensa i com acusació i en breus parcel·les de temps es pot tornar en contra del buscador de la bellesa de l'escrit o dit. Són les paraules les que ens donen poder o som nosaltres els que les hi conferim aquest aspecte grotesc-fabulós?Miquel Martí i Pol descobrí el bitllet de retorn en cada llibre i cada vers escrit. Urdaci exposa en tapes dures el punt on el portaren els mots. Poetes, periodistes, comunicadors, mestres...humans. tots viuen de i per elles i tanmateix tothom segueix buscant la seva essència en el llarg camí de viure. Alguns creuran que tot està dit i altres seguiran pensant que queden paraules per inventar, per omplir o buidar el silenci. Res existiria sense el do de la paraula. Seguirem somrient, plorant, vivint, somiant en la bellesa d'allò dit i d'allò que s'escola del mateix cor de la paraula per passar a ser silenci, reflexió, misteri i curiositat.

Camins

Camins paral·lels, ànimes bessones, roques compartides, cels redescoberts en quatre ulls, dues mirades enquadrades en un sol pla, nostàlgies dividides, somriures doblats..

Avui el silenci ha detingut el món pausadament, sense presses per tornar al ritme habitual ni recança per tornar a la paraula. Hi ha moments en que no cal dir les coses per saber-les, per sentir-les, per transmetre-les i retranmetre-les.

En breus moments de retorns i de presagis, la petitesa s'ha mesclat amb els anys i d'un racó atestat de gent se n'ha fet una altre punta del món, unes rialles infantils, uns escrits premiats. Tot torna, ja ho diuen.

Que ens queda de tot?Que ens quedarà de l'ara?Avui potser només podem mesurar-nos l'alçada i desar amb pany i clau les paraules ja sabudes per reinventar-les. La vida com ha fet sempre ens tornarà al mateix camí.

A moments de tendresa compartida i de llàgrimes que muten a somriures eterns. Seguirem caminant.